A l'amic que no va existir

“Que n’ets de borinot Panayotis…” es deia a si mateix. I es que el meu amic no tenia molta sort a la vida. La volta a Zeleste era el seu somni encès, tot i que ell no va viure els anys setanta. Fill d’aquella generació, només sentia buit. Un buit heretat d’una família i una societat que no va saber digerir els canvis que havien promogut. Un soroll que venia d’un vent llunyà li va dir: “…les guerres…van ser les guerres…”.

En què es va quedar en Panayotis… Seguia sent aquell nen petit però ja res li quedava d’entremaliat. Previsible i espantat, però clar, el món li demanava més. “Ja no ets un nen, Panayotis”, es deia a si mateix mentre es posava ben guapo davant del mirall. Per molt que diguès, no entenia res del seu voltant. Fins i tot dos nois de barri li van ficar el sobrenom de Pampallugues després d’una lamentable nit. “El meu rock els castigarà”; clar que sí Panayotis…


D’amor en sabia molt. S’havia passat tota la seva infància demanant abraçades a la iaia. “Com me l’estimava jo...”. Ara només veia el reflexe de la seva àvia a les guitarres Fender i a les jovenetes amb texans. “Estimar i ser estimat, estimar i ser estimat”.

Encara que per poc carimàstic fore, en Panayotis Pampallugues va ser el meu amic, i vull pensar que el vaig poder estimar com ell va merèixer. Fa un any que vas marxar a comprar cordes per a la teva Fender i encara no has tornat. Vull dir-te que vas ser tu qui em va ensenyar aquella cançó del Sisa que em guia pel difícil camí que és retrobar la innocència. A tu, Pampallugues:

Absorbiré tal com són
si són d'alguna manera
totes les coses del món
i en faré una cançó
per renéixer com la primavera